S'illa

Mentre l'avió s'enlairava i mirava per la finestreta aquella terra petita aïllada al mig del mar va sentir una nostàlgia fonda. Els camps ben verds i delimitats per tanques ancestrals de pedra seca, els petits pobles blancs, les dues capitals a cada extrem de l'illa, el simulacre de muntanya amb el santuari al cim, els cinc fars que la protegien, les cales inaccessibles, l'aigua turquesa, el mar embravit contra el rocam dels penya-segats...

Photo by Deric

No era la seva terra, però la sentia com a pròpia. Com podia ser que una terra que havia descobert ja de gran li hagués robat l'enteniment d'aquella manera? Des del mateix moment que hi va posar el peu per primer cop de forma accidental, fugint d'uns petits inconvenients a casa seva, va saber que aquella illa es convertiria, més tard o més d'hora, en la seva nova llar. 

No ho entenia. Per més voltes que li donés, no se'n sabia avenir. De fet, l'illa no li havia donat res més enllà d'uns quants dies de tranquil·litat. Potser era això, la calma que s'hi respirava, el cel blau i el mar omnipresent, el que necessitava i va trobar en el moment adequat.

Fos com fos, l'illa es va convertir en el seu refugi, tant físic com mental. En el lloc on recarregar energies, on fer net el seu esperit. El lloc on tornaria i tornaria sempre més.

Photo by Deric

Berlín en 2 dies i mig

És l'aniversari de la meva mare i per celebrar-ho regala a tota la família una escapada de cap de setmana a Berlín. Naturalment, quant més temps disposis molt millor perquè en una ciutat tan gran sempre hi ha coses per veure. Però en aquest cas, pel tipus de viatge i perquè ja hi hem estat amb anterioritat, ja ens va bé.

Dia 1

Arribem a l’aeroport 3 hores abans amb previsió de les possibles cues per culpa de la vaga dels controladors d’accés a la terminal i resulta que no n’hi ha gens. Tenim per davant 3 hores d’espera i per si això no fos poc, l’avió arriba mitja hora tard, ens canvien la porta d’accés quan tothom ja està fent cua i a l’aeroport fa una calor de mil dimonis. A qui se li acut fer una terminal de vidre en un país mediterrani??? Un cop dins l'aparell hi ha saturació de vols i ens hem d’esperar 35 minuts per tenir pista. Al menys no fa calor.
 

De l'aeroport a la ciutat anem en tren, és una opció molt bona, ràpida (triga 25 minuts) i econòmica. A Alemanya els trens surten molt barats si ets un grup de 5 o més persones.

Ens estem a l’hotel Hampton by Hilton Berlin City Center Alexanderplatz. Cadena Hilton i una de les habitacions està bruta, amb el llit per fer i pèls al lavabo. Demanem que ens la canviïn.

Se'n han fet les 9 del vespre sense adonar-nos i sortim a sopar. Ens fiquem per un carreró al costat de l’Alexanderplatz, a tocar del viaducte del metro, i trobem un restaurant de cuina ecològica que està força bé.

Quan tornem a l'hotel, l’únic que hem vist de la ciutat és l’Alexanderplatz i la torrede comunicacions de l’Alemanya de l’Est.

Dia 2

A les 10 en punt som a recepció per començar un tour turístic privat que hem contractat des de Catalunya amb l'empresa de Ferran Porta, Itineri.de

El tour el guia del qual és l'Ivan, és completíssim perquè ens el fa ben bé a mida i el va adaptant sobre la marxa a allò que nosaltres li diem, comentem o descobreix de les nostres aficions. Té passió per la ciutat i la seva història i se li nota, ho viu amb intensitat i aconsegueix transmetre-ho de tal forma que t’explica anècdotes i històries que t’arriben a emocionat i colpir. Naturalment, gairebé tot està relacionat amb el nazisme i la Segona Guerra Mundial.

El tour, que havia de durar 4 hores, acaba allargant-se a més de 5 perquè l’Ivan vol que entenguem la ciutat i veiem tot el que s’ha de veure i que en una visita convencional no veuríem, per això diu que ens dedicarà el temps que faci falta encara que passi de les 4 hores contractades.

Visites durant el tour:

• Davant mateix del nostre hotel, l’edifici ara abandonat i mig en runes que havia estat la seu central de l’Stasi.
• L’edifici (al mateix carrer de l’hotel) de l’única agència de viatges de la RDA on hi ha un mural amb un astronauta.
• L’edifici on els mestres i professors de la RDA anaven a fer formació i reeducació (té un mural de ceràmica feta a alemanya de l’est)
• Alexanderplatz: rellotge mundial; torre tv; Marien Kirche; fòrum Karl Marx; font Neptú; ajuntament; Berlinee Schloss (el palau de Berlín en construcció)
• Catedral
• Illa dels museus
• Barri jueu: carreró grafiti, museu Otto Weidt; patis
• Avinguda Unter den Linden
• Òpera
• Gendarmenmarkt
• AquaDom, dins de l'hotel Radisson
• Cancelleria nazi
• Búnquer de Hitler
• Monument als jueus assassinats d'Europa

Per la tarda, ja sols, hem visitat:

• Brandenburg Tor
• Reichstag
• Tiergarten
• Postdamer platz (hi ha una exposició del mur)
• Topografia del terror
• Checkpoint Charlie

Després de descansar una estona a l'hotel, anem a sopar al barri de Nikolai, a Mitte, darrera la Rotes Rathaus (l’ajuntament), una zona on hi ha molts restaurants que estan bé i fan menjar alemany i berlinès.

Dia 3

Darrer dia. Avui ha costat una mica arrencar després de la matada d'ahir, però ens esperaven unes visites molt interessants encara.

Anem a visitar uns búnquers que ens va recomanar l’Ivan, els Bunker Berliner Unterwelten. Fan 3 tours en diversos idiomes. Per l’hora ens anaven bé 2 d’ells, el de la Segona Guerra Mundial, o el del Metro i Guerra Freda. Hem agafat aquest últim perquè l’altre no anava sota terra, sinó que es visitava una torre.  90 minuts, 11 € per persona.

En la visita al metro de Berlín t'expliquen i ensenyen la psicosi nuclear dels anys de la Guerra Freda, veus com les estacions de metro van ser construïdes amb la doble funció de metro i búnquer nuclear amb habitacions, cuines, infermeries, sales de reunió, etc. Aquestes instal·lacions van mantenir-se i actualitzar-se fins l’any 2007 en que es va deixar de posar menjar nou (llaunes) i reposar medecines a causa de l'inici de la crisi econòmica. A partir d’aquell any es va deixar de fer i es va aconseguir que els búnquers es respectessin i s’obrissin al públic com a museu per explicar una època, la de la guerra freda, que va ser també molt dura i cruel.

Després de dinar i fer una estona de relax en els jardins de davant de la catedral, hem anat a l’hotel a recollir les maletes i agafar el tren cap a l’aeroport.

El cotxe l'havíem deixat al pàrquing de l’aeroport de Barcelona aprofitant una oferta d'aparcament de cap de setmana per 35,10 € en el web d'Aena.

Retorn a Menorca

Posta de sol des del terrat de l'hotel Tres Sants

Hem tornat a Menorca. El quart cop en tres anys. I preguntareu per què? Doncs la resposta és ben simple: per gaudir de s'illa sense l'aglomeració turística de l'estiu, poder anar a les platges prohibides al mes d'agost i poder allotjar-te en hotels on, per temporada alta, és impossible, econòmicament parlant.

Han estat 4 dies en que el sol ens ha acompanyat a tota hora i ens ha permès de tornar a la tardor gironina amb una miqueta de bronzejat. 4 dies de tranquil·litat, de platges semidesertes, de visites agradables i de retorn als nostres restaurants preferits.

En quant als establiments, som una mica animals de costums i anem als coneguts i que ens agraden. En destacaré tres restaurants (no especifico cap dels que fan les típiques calderetes o de peix, perquè jo no en menjo, de peix): Santa Clara i Ànima, a Ciutadella, i Liorna, a Ferreries.

Del Santa Clara en destaco les pizzes; de l'Ànima la senzillesa de la cuina, les amanides i les postres; del Liorna els plats menorquins. I de tots tres l'amabilitat i simpatia dels propietaris.

L'hotel, el Tres Sants d'aquesta nova estada ha estat espectacular. En podria parlar molt, però què millor que mirar-ho directament al seu web! Per cert, estàvem a l'habitació Sant Sebastià. La més indicada per a nosaltres!

En Massimo de Florència

Quan viatgem preferim, si pot ser, anar a bred&breaksfast o cases particulars, són el millor sistema per entrar en contacte amb la gent del país. Els hotels són més impersonals i freds. A Florència vam anar a casa d'en Massimo.

En Massimo és tot un personatge: enorme, alt i gras, cantant d'òpera, cuiner, escriptor, fotògraf... és com un home del renaixement.

És amant de Catalunya, sobretot de l'interior de Tarragona perquè la troba menys explotada i li encanta el gir tan positiu que ha fet el país en els darrers quatre anys i que compara amb Itàlia, amb el president que ha sortit escollit allà i amb el Papa i no pot evitar de somiar i dir-nos que li encantaria venir a viure al nostre país, que la societat italiana, d'estar tan avançada en tot, s'ha quedat estancada a com era Espanya fa vint anys enrera. I, en part, raó no li falta.

La casa d'en Massimo també mereix una descripció: no és gaire gran i està decorada amb gust, sobretot pels amants de les antiguitats i de l'art perquè és com un petit museu amb un punt de kicht.

L'habitació té un llit enorme, amb dosell i tot, cortines de seda grogues, una petita butaca, armari de caoba de dues batents, còmode de calaixos de marbre i quadres amb pa d'or i una escultura de fusta antiga.

El lavabo té un mosaic a terra de ceràmica italiana en blanc i negre, fotos fetes pel Massimo i la griferia, així com el lavabo i la tassa, de formes noucentistes.

La cuina és plena de coses: un armari per la vaixella, la tele, una taula gran de marbre, quatre cadires, una barra que fa les feines d'encimera, una cuina d'obra sota una campana també d'obra, en un racó la pica que és doble i cantonera. I per tot pots, olles, paelles, sabates amb fruita, llibres de cuina, tasses, plats, gots, posats en un desordre ordenat.

La conversa amb en Massimo és agradable, tot i que gira gairebé sempre al voltant de la situació italiana i de la músca. Però el millor, millor de la casa d'en Massimo, és el cafè: italià, fort, aromàtic, gustós, intens.

La piazza della Signoria, Florència

Vaig conèixer a la Lucy Honeychurch i la seva cosina Charlotte fa una pila d'anys, després de la meva tornada de Florència i des d'aquell dia que no m'han deixat mai perquè he rellegit amb elles i he patit amb elles una i una altra vegada els problemes de no tenir una habitació amb bona vista.

Aquests dies m'he retrobat un altre cop amb elles després d'uns mesos (no gaires) de no saber-ne res. Va ser una tarda, a la piazza della Signoria.

Em vaig seure una estona a les escales de la Loggia, al peu del David de Donatello, un David menys conegut que el de Miquel Àngel, però infinitament més bell per la forta expressivitat del cos decapitat caigut que als seus peus que entra amb contrast amb el David, de formes esbeltes i fràgils que té a una mà l'espasa i a l'altra el cap tallat.

Doncs això, estava assegut mirant la piazza quan, de sobte, veig aparèixer la Lucy que venia del carrer dels Uffizi. Portava unes postals a les mans i caminava abstreta observant la torre del palazzo Vecchio quan

"una cosa important va succeir. Dos italians es barallaven per un deute i es van atacar mutuament. Un d'ells va resultar ferit al pit amb una arma blanca. Va deixar anar un lament i es va girar cap a la Lucy amb una mirada intensa, com si volgués transmetre-li un missatge. Va obrir els llavis per donar-se'l i una glopada vermella va sorgir d'ells relliscant per la seva barbeta sense afeitar. Això va ser tot. Una multitud va sortir de la foscor. Varen apartar d'ella a l'home i el van portar a la font de Neptú. Es donava el cas que el senyor George Emerson es trobava a poques passes d'allà, mirant-la..."

Hi ha històries unides a ciutats i ciutats unides a històries. Florència ho està a moltes, però per mi la més important d'elles és la història de de la Lucy Honeychurch i de George Emerson.

Florència, 20 anys després

Aquesta era, si no m'he descomptat, la quarta vegada que vaig a Florència, el darrer cop fa més de vint anys.

No sé perque no hi he tornat abans perquè en aquesta ciutat jo vaig ser molt feliç, suposo que em feia por descobrir que la tenia molt mitificada dels dies que hi vaig viure. Temia arribar i trobar-la molt diferent, potser no tant pels canvis soferts per la ciutat com pels que he sofert jo mateix. Però no ha estat així. Florència està igual que fa vint anys no ha canviat gaire.

Certament ha patit alguns canvis, el temps passa: ha millorat serveis, infraestructures, ha remodelat carrers i ha tallat al trànsit tot el centre, han augmentat considerablement els turistes i els preus dels monuments, hi ha més restaurants i cafeteries, més botigues...

Però Florència sempre serà Florència, ara ho sé. També sé que el que em va enamorar d'aquesta ciutat continua ben viu, el seu esperit està intacte, a pesar dels anys que han passat per ella i per mi.

Encara conserva aquell aire entre bohemi, distingit, provincià, elegant, sobri, impertinent, modest, presumptuós i fràgil.

Florència és plena de racons que amaguen sorpreses, d'edificis magestuosos, impressionants, d'art al carrer, de música, d'Italia, de bellesa, de mercats, d'esglésies, de placetes, de policies, de turistes, d'italians orgullosos de si mateixos, d'italianes espatarrants, de joies, de roba cara, de pasticcerie, de capuccinos...

Pisa

A Pisa vaig estar, si no em fallen les dates, va ser al 1984, l'any que hi vaig anar amb el viatge de fi de curs de COU.

De Pisa tenia records del duomo i sobretot de la Torre Pendente. Aquell any vaig pujar per segon cop a la torre. Plovia i feia força vent i, a dalt de tot, em va agafar por perquè em vaig veure molt desprotegit, la barana de ferro era prima i baixeta. I sort d'una amiga que amb paciència i agafant-me de la mà, em va ajudar a baixar de dalt de tot.

Aquest any he recorregut més de la ciutat de Pisa, també sota una pluja persistent. Vam arribar a la nit i el primer que vam fer va ser anar a veure la torre i allà, ens va començar a ploure en una mena de diluvi universal que ens va deixar xops de cap a peus.

Al matí hem pogut comprovar que Pisa té un centre històric petit però amb edificis renaixentistes de força bellesa. El problema de la ciutat és que no està oberta a l'Arno, viu una mica d'esquena i no té cap pont entranyable.

Sota la pluja fina i persistent hem visitat el duomo. M'he negat a fer-me la típica foto subjectant la torre perquè a la vorera on es pot fer aquest tipus de foto-muntatges hi havia una plena ocupació de gent de tots els països fent les postures més extravangants i estrambòtiques: era de pel·lícula aquesta imatge, com un récord guinnes de persones fent el ridícul al mig del carrer.

Tot just acabar la visita al duomo (baptisteri, camposanto, catedral i torre pendente), ha parat el ploure i ha sortit un brillant sol que ja no ens ha abandonat en tot el viatge...