La gràcia de Granada

Granada és una ciutat que té un encant especial, sobretot per la seva història i per l'ambient que s'hi viu.

No és una ciutat espectacular: el centre és cuidat, net i agradable per passejar, els barris nous són com els de qualsevol ciutat espanyola però el centre històric és el que la fa característica: els voltants de la catedral i els de la universitat, però sobretot el Albaizín i el Realejo.

Aquests barris tenen un ambient totalment diferent de la resta de la ciutat, amb les tasques, la gent que s'hi passeja (turistes, estudiants, rastafaris, hippies, homeless...), les botigues d'artesania i les famoses teteries on pots prendre qualsevol tipus de te, fins i tot el més inimaginable.

El Albaizín té encara una altre cosa que el fa diferent (a part de les magnífiques vistes a La Alhambra), són els grafittis: tot el barri n'és ple, les parets, les portes, les finestres, el terra, les fonts, els arbres... Està exageradament ple de pintades donant-li un aspecte de brutícia molt important i desagradable.

Però és clar, som a Andalucia, i tenen gràcia fins i tot per embrutar les parets. Aquí hi poso dos exemples:

Gat escapolint-se del Albaizín

Pilona amb "salero" a prop de la universitat

Ser cec a Granada

Diuen que no hi ha res pitjor que ser cec a Granada... bé, crec que ser cec és prou problemàtic a Granada o a Tumbuctú, però aquesta és la dita popular i com a tal, no farem més anàlisis.

Granada, a part de ser una fruita, una projectil explosiu, un estat d'Amèrica septentrional, dos municipis de Colòmbia, una ciutat i un departament de Nicaragua, un antic regne musulmà, un escriptor ascètic espanyol i una província del sud d'Espanya, és també una ciutat. I a aquesta ciutat és on aniré aquest divendres.

Diuen que és una ciutat molt bella, amb un conjunt artístic impressionant encapçalat per la màgnífica Alhambra i el Generalife, però també per altres monuments com el palau de Carlos V, la Capella Reial o la Catedral. Una ciutat per perdre's pels carrers, per viure amb intensitat petits encontres amb els seus habitants, cafès amb encants islàmics i moltes tapes. També diuen que fa molt fred en aquesta época de l'any.

Granada, una ciutat de la que tothom que hi ha anat en torna enamorat. Jo, ja ho sabeu, n'enamoro de seguida de les ciutats, fins i tot abans de coneixe-les, així que m'ha d'anar molt malament per tornar desencisat. Però no ho crec, tan sols la visita a la Alhambra ja em farà efecte, segur.

De moment no puc dir gran cosa de Granada perquè no la conec... bé hi vaig estar quan tenia 13 o 14 anys i la veritat, no me'n recordo de res. Així que ara tinc moltes ganes i curiositat de descobrir-la.

La leyenda de la Dama Azul

Cuenta la leyenda cienfueguera qe hace generaciones y generaciones atrás, había en la ciudad de Cienfuegos un castillo, el de Nuestra Señora de los Ángeles, cual recio centinela insomne ante las incursiones de los piratas y corsarios atraidos por la prosperidad de la ciudad cubana.

Pero el castillo guardaba un terrorífico misterio que fue descubierto, poco tiempo después de su construcción, por el ejército que lo habitaba. El misterio corrió como un reguero de pólvora entre los soldados era: la leyenda de la Dama Azul.

Contaban los soldados más veteranos a aquellos que quisieran escucharles que, a altas horas de la noche, cuando todos dormías y solo quedaba como testigo el centinela, surgía de la capilla del castillo una especie de sombra, con la silueta de una mujer. Parecía elegante, sobria, tranquila e iba vestida con un tocado azul, por eso la llamaron la Dama Azul.

Pero la aparición, después de recorrer los altos muros de la fortaleza, desaparecía tan misteriosamente como había surgido y no se volvía a saber de ella hasta la noche siguiente o la siguiente.

La guarnición de la fortaleza: rudos hombres habituados al combate, a los piratas y al peligro, estaban aterrorizados y nadie quería hacer su guardia solo por la noche para no tener que enfrentarse a la misteriosa mujer.

Cada noche la misma historia, nadie quería ser el centinela si no era bajo la amenaza de un arresto. Hasta que llegó a la guarnición un apuesto y joven oficial dispuesto a desenmascarar al supuesto fantasma y demostrar lo que él creía era en realidad: un espía disfrazado.

Cuenta la leyenda y también los más ancianos del lugar, que el oficial se presentó voluntario para hacer la guardia esa noche y se quedó solo como centinela, rechazando cualquier compañía. Al principio no pasó nada, la noche era apacible, el ruido de las olas del mar le llegaba le reconfortaba y la luna, entre nubes, le iluminaba la muralla con su luz blanca. Pasó su turno e iba a retirarse cuando, de repente, de la capilla emergió una figura femenina que empezó a hacer su recorrido habitual por los muros del castillo: era ella, la Dama Azul.

El joven oficial avanzó con determinación al encuentro de la mujer decidido a desenmascararla. A medida que se acercaba por detrás de ella, olió un rastro de perfume dulce, a flores de primavera. Ya estaba muy cerca de ella, tanto que casi podía tocar el tul de gasa azul. Le dio el alto y la Dama se detuvo. El joven se acercó y ella se giró.

Lo que ocurrió aquella noche nadie lo sabe, quedó entre el joven apuesto oficial y el fantasma de la mujer. Solo se sabe que a la mañana siguiente encontraron al oficial en el suelo en lo alto de los muros. Estaba inconsciente y tenia a su lado, su espada partida en dos, una calavera y un rico brocado de color azul.

Cuando el joven volvió en si, no recordaba nada: había perdido la razón y nunca pudo explicar de lo sucedido esa terrible noche en que se encontró con la Dama Azul. Pero cuentan que, de la dama, nunca más se volvió a saber, nunca más fue vista paseandose por las murallas del castillo de Nuestra Señora de los Ángeles en la ciudad cubana de Cienfuegos.

Nostàlgia de La Havana coneguda

Ara sí, ara que el viatge s'ha acabat i torno a casa, a la realitat, ara que l'he conegut i ha complert les espectatives que tenia sobre ella, ara ja puc dir que sento nostàlgia de La Havana.

Quan vaig arribar sentia com si ja la conegués, no era una ciutat desconeguda, estranya per mi, al contrari, em sentia com a casa, em sentia bé caminant pels seus carrers, per les seves places, sentint els sons i sorolls intensos, les olors, els colors caiguts dels edificis senyorials en runes, l'amabilitat de la gent que no té res però és feliç i creu en el futur amb optimisme... I ara això queda lluny, massa lluny, encara que restarà per sempre dins meu, en el meu record, en el meu cor.

Però també sento nostàlgia de tot Cuba, de tot el país, de totes les ciutats i pobles que he visitat perquè Cuba no és solament La Havana, aquesta ciutat és un petit reflex, de vegades distorsionat, de la realitat del país. Un país de contrastos, de palaus i cases senyorials en runes habitades per gent que no té res més que les esperances en un futur que es tradueix en poder menjar cada dia, en aconseguir uns pocs pesos convertibles que es convertiran miraculosament en uns quants centenars de pesos nacionales que els serviran tansols per sobreviure una setmana més, però tot i això no es queixen, tenen un somriure feliç als llavis, un divertit ball al cos i una melodia alegre per cantar i, a sobre, compartiran amb tu de bona gana el poc que tenen, oferint-te la seva pobre llar plena de colors vius i alegres, perquè com diuen "soy pobre, pero me gusta atender bien a los invitados".

Queden tantes històries viscudes, tantes emocions, tants amics, tants records, tants sentiments, que una vida no és suficient per viure-la a Cuba.

Cada dia és una història, a cada minut una emoció, un gest, una paraula, una mirada d'algú que passa al teu costat i el mires un segon i descobreixes tota la força continguda d'aquell gest, aquella mirada, que et desperta uns sentiments intensos dins teu:

una dona amb una carta pel seu marit; una mare preocupada per la seva filla; un nen feliç jugant a caniques al carrer; un noi amb el desig de poder seure un dia en la terrassa d'un bar; una dona contenta de trobar un barret de palla en un banc del parc; la pesca d'un peix; una queixa perduda per no tenir llet; l'enyorança d'un fill emigrat a Miami; la impotència de no poder viatjar; el noi que no sap com es corda el cinturó de seguretat del cotxe; la casa sense aigua corrent però amb un jardi ple de roses; la botiga buida; la senyora de la cartilla de racionament; la jinetera que busca clients des del bar; els nois que juguen a beisbol sense bat al mig del carrer; les cues per poder comprar un gelat amb només un sabor per poder escollir; les dones que criden divertides i coquetes quan els fas una fotografia; les noies amb els seus uniformes infantils d'escola; el barber que talla els cabells al carrer; la paradeta portàtil de sucs naturals; la senyora que ven collars per poder menjar aquell dia; el pintor que celebra la venda d'un quadre; la noia que somia viatjar a Barcelona; el noi que vol ser català; el rom al carrer; les onades del Malecón; les esglèsies de Camagüey; el carnaval de Morón; l'entrepà de rostit de porc d'una parada de carrer; els cayos; la fastuositat del Ché a Villa Clara; l'elegància de Trinidad; la barbaritat de Varadero; el viatge en el temps de Viñales; l'afrancesament de Cienfuegos; la senzilleda de Sancti Spiritus; la pobresa de Nuevitas; la prosperitat de Matanzas; el fabricant d'autèntics puros havanos; l'artesà dels llibres; el doctor interessat per la història cubana; el noi tímid que no gosa acostar-se; l'avi de Càrdenas...

Tantes i tantes històries que donarien per escriure un bloc sencer durant un any per no oblidar-les mai, tot i que sé que això és impossible, oblidar-les. Mai es pot oblidar una vida viscuda intensament durant quinze dies.

Cubáname

Cartell de la pel·lícula "Habana blues"

Ja ha arribat el dia de la partida! Aquest vespre encarem el viatge i demà al matí a primera hora agafem l’avió destí La Havana amb la maleta plena d’il·lusions i també paquets i multitud de regals per molta gent que ens ha passat diferents encàrrecs, així que farem turisme però també coneixerem les diferents persones a qui hem d’anar entregant els paquets.

Ara, com sempre, estic neguitós per l’avió i fins que no estigui allà dalt dels núvols (sí, ja ho sé, una mica més als núvols) no estaré tranquil. I és que per a mi, el pitjor de l’avió és quan s’enlaira, un cop està a dalt de tot, a altura i velocitat de creuer o com es digui, ja em tranquil·litzo i puc llegir, mirar la pel·lícula o escriure.

Fotograma de la pel·lícula "Fresa y chocolate"

Però a part del tema de l’avió, estic amb ganes d’arribar a Cuba, de veure els escenaris de pel·lícules tan fantàstiques com "Guantanamera" o "Habana Blues" de passejar pels carrers de La Havana, de Trinidad, Cienfuegos o Camagüey, de banyar-me a les platges blanques dels cayos, de conèixer gent, viure el país i descobrir la seva realitat de primera mà… En definitiva, ganes d’imbuir-me de noves experiències, de noves vivències, de nous aires, de nova gent, de noves sensacions.

Dubto que pugui connectar-me gaire des d’allà, així que tornaré a estar pel blog a partir del 16 de juny.

Nostalgia de La Habana desconocida

La siento mia sin haberla visto jamás. Siento el poder de sus calles, la fuerza de sus gentes, la explosión de color, la erosión del mar, el olor a sal, humedad y jabón. Siento todo ello y nunca he estado pero está tan presente en mi que ya forma parte de mi ser.

¿Cómo puedo sentir nostalgia de La Habana desconocida? ¿Cómo puedo sentir la ausencia de sus calles nunca pisadas? Es tan fuerte el poder de esa ciudad en mi que ya veo reflejada en sus fachadas mi tristeza por tener que abandonarla un día no muy lejano.

Veo sus calles laberínticas, estrechas o anchas, llenas de vida y color, la gente que las habita con su fuerza vital, con alegría a pesar de las adversidades. Calles oscuras, débilmente iluminadas por tristes faroles abandonados. Y apoyada en el alfeizar de una tienda azul, una mujer que mira pasar el tiempo implacable, sin prisa, sin pausa. Alguien podria pensar que es una jinetera, pero no, la tristeza de su alma se refleja en su rostro arrugado, su rostro café que un día fue testigo de duelos por conseguir su amor. Cada arruga es un trozo de vida que se le escapa, una experiencia intensa vivida.

(Foto www.marcopaoluzzo.com)

Tiene la mirada perdida. Bajo la luz azul de la tienda observa las tinieblas de la calle habanera esperando, siempre esperando sin saber porqué. A lo lejos se escuchan las olas del mar rompiendo con vigor en el malecón. Quizá la esperanza venga un día del mar lejano, aunque ya no viene nada ni nadie por mar, al contrario, el mar se ha convertido en el punto de huida, por donde se marchan amores, amigos y família. El mar antes traía esperanzas, ahora no, para ella trae la tristeza, la nostalgia de ese amor que se fue y que prometió regresar por ella hace ya tanto tiempo que olvidó su rostro y su nombre.

El ruido renqueante de una vieja máquina que circula por una calle perdida la distrae de sus recuerdos y la regresa a su Habana.

Habanera café, vente conmigo. Le digo.

Me mira absorta y sin palabras me habla: no me imagino en ningún otro lugar.

Observa los desconchados de la casa que tiene enfrente, las rejas oxidadas, la puertas de madera podrida, los balcones con ropa tendida, la luz ténue de una ventana, la voz de una madre que canta un arruyo a su bebé... y por un momento es feliz. Es su Habana, triste, nostálgica, decrépita, ruinosa, pero llena de vida y de esperanzas, llena de futuro. De su futuro perdido en sus calles alegres.

Y me encontraré con ella y con la mujer en la tienda azul y no la confundiré con una jinetera. Y me acercaré a ella y no le diré que se venga conmigo porque en sus ojos de miel llenos de vida y música veré La Habana, mi Habana. Y sabré que nunca la podré dejar atrás por muy lejos que esté porque me habré convertido en Habanero y llevaré la ciudad en el corazón el resto de mi vida.