dimecres, 28 de maig del 2008

En Massimo de Florència

Quan viatgem preferim, si pot ser, anar a bred&breaksfast o cases particulars, són el millor sistema per entrar en contacte amb la gent del país. Els hotels són més impersonals i freds. A Florència vam anar a casa d'en Massimo.

En Massimo és tot un personatge: enorme, alt i gras, cantant d'òpera, cuiner, escriptor, fotògraf... és com un home del renaixement.

És amant de Catalunya, sobretot de l'interior de Tarragona perquè la troba menys explotada i li encanta el gir tan positiu que ha fet el país en els darrers quatre anys i que compara amb Itàlia, amb el president que ha sortit escollit allà i amb el Papa i no pot evitar de somiar i dir-nos que li encantaria venir a viure al nostre país, que la societat italiana, d'estar tan avançada en tot, s'ha quedat estancada a com era Espanya fa vint anys enrera. I, en part, raó no li falta.

La casa d'en Massimo també mereix una descripció: no és gaire gran i està decorada amb gust, sobretot pels amants de les antiguitats i de l'art perquè és com un petit museu amb un punt de kicht.

L'habitació té un llit enorme, amb dosell i tot, cortines de seda grogues, una petita butaca, armari de caoba de dues batents, còmode de calaixos de marbre i quadres amb pa d'or i una escultura de fusta antiga.


El lavabo té un mosaic a terra de ceràmica italiana en blanc i negre, fotos fetes pel Massimo i la griferia, així com el lavabo i la tassa, de formes noucentistes.

La cuina és plena de coses: un armari per la vaixella, la tele, una taula gran de marbre, quatre cadires, una barra que fa les feines d'encimera, una cuina d'obra sota una campana també d'obra, en un racó la pica que és doble i cantonera. I per tot pots, olles, paelles, sabates amb fruita, llibres de cuina, tasses, plats, gots, posats en un desordre ordenat.


La conversa amb en Massimo és agradable, tot i que gira gairebé sempre al voltant de la situació italiana i de la músca. Però el millor, millor de la casa d'en Massimo, és el cafè: italià, fort, aromàtic, gustós, intens.

La piazza della Signoria, Florència



Vaig conèixer a la Lucy Honeychurch i la seva cosina Charlotte fa una pila d'anys, després de la meva tornada de Florència i des d'aquell dia que no m'han deixat mai perquè he rellegit amb elles i he patit amb elles una i una altra vegada els problemes de no tenir una habitació amb bona vista.

Aquests dies m'he retrobat un altre cop amb elles després d'uns mesos (no gaires) de no saber-ne res. Va ser una tarda, a la piazza della Signoria.


Em vaig seure una estona a les escales de la Loggia, al peu del David de Donatello, un David menys conegut que el de Miquel Àngel, però infinitament més bell per la forta expressivitat del cos decapitat caigut que als seus peus que entra amb contrast amb el David, de formes esbeltes i fràgils que té a una mà l'espasa i a l'altra el cap tallat.


Doncs això, estava assegut mirant la piazza quan, de sobte, veig aparèixer la Lucy que venia del carrer dels Uffizi. Portava unes postals a les mans i caminava abstreta observant la torre del palazzo Vecchio quan

"una cosa important va succeir. Dos italians es barallaven per un deute i es van atacar mutuament. Un d'ells va resultar ferit al pit amb una arma blanca. Va deixar anar un lament i es va girar cap a la Lucy amb una mirada intensa, com si volgués transmetre-li un missatge. Va obrir els llavis per donar-se'l i una glopada vermella va sorgir d'ells relliscant per la seva barbeta sense afeitar. Això va ser tot. Una multitud va sortir de la foscor. Varen apartar d'ella a l'home i el van portar a la font de Neptú. Es donava el cas que el senyor George Emerson es trobava a poques passes d'allà, mirant-la..."


Hi ha històries unides a ciutats i ciutats unides a històries. Florència ho està a moltes, però per mi la més important d'elles és la història de de la Lucy Honeychurch i de George Emerson.

dimarts, 27 de maig del 2008

Florència, 20 anys després

Aquesta era, si no m'he descomptat, la quarta vegada que vaig a Florència, el darrer cop fa més de vint anys.


No sé perque no hi he tornat abans perquè en aquesta ciutat jo vaig ser molt feliç, suposo que em feia por descobrir que la tenia molt mitificada dels dies que hi vaig viure. Temia arribar i trobar-la molt diferent, potser no tant pels canvis soferts per la ciutat com pels que he sofert jo mateix. Però no ha estat així. Florència està igual que fa vint anys no ha canviat gaire.

Certament ha patit alguns canvis, el temps passa: ha millorat serveis, infraestructures, ha remodelat carrers i ha tallat al trànsit tot el centre, han augmentat considerablement els turistes i els preus dels monuments, hi ha més restaurants i cafeteries, més botigues...


Però Florència sempre serà Florència, ara ho sé. També sé que el que em va enamorar d'aquesta ciutat continua ben viu, el seu esperit està intacte, a pesar dels anys que han passat per ella i per mi.

Encara conserva aquell aire entre bohemi, distingit, provincià, elegant, sobri, impertinent, modest, presumptuós i fràgil.


Florència és plena de racons que amaguen sorpreses, d'edificis magestuosos, impressionants, d'art al carrer, de música, d'Italia, de bellesa, de mercats, d'esglésies, de placetes, de policies, de turistes, d'italians orgullosos de si mateixos, d'italianes espatarrants, de joies, de roba cara, de pasticcerie, de capuccinos...

dilluns, 26 de maig del 2008

Pisa



A Pisa vaig estar, si no em fallen les dates, va ser al 1984, l'any que hi vaig anar amb el viatge de fi de curs de COU.

De Pisa tenia records del duomo i sobretot de la Torre Pendente. Aquell any vaig pujar per segon cop a la torre. Plovia i feia força vent i, a dalt de tot, em va agafar por perquè em vaig veure molt desprotegit, la barana de ferro era prima i baixeta. I sort d'una amiga que amb paciència i agafant-me de la mà, em va ajudar a baixar de dalt de tot.

Aquest any he recorregut més de la ciutat de Pisa, també sota una pluja persistent. Vam arribar a la nit i el primer que vam fer va ser anar a veure la torre i allà, ens va començar a ploure en una mena de diluvi universal que ens va deixar xops de cap a peus.

Al matí hem pogut comprovar que Pisa té un centre històric petit però amb edificis renaixentistes de força bellesa. El problema de la ciutat és que no està oberta a l'Arno, viu una mica d'esquena i no té cap pont entranyable.


Sota la pluja fina i persistent hem visitat el duomo. M'he negat a fer-me la típica foto subjectant la torre perquè a la vorera on es pot fer aquest tipus de foto-muntatges hi havia una plena ocupació de gent de tots els països fent les postures més extravangants i estrambòtiques: era de pel·lícula aquesta imatge, com un récord guinnes de persones fent el ridícul al mig del carrer.

Tot just acabar la visita al duomo (baptisteri, camposanto, catedral i torre pendente), ha parat el ploure i ha sortit un brillant sol que ja no ens ha abandonat en tot el viatge...