Aquesta era, si no m'he descomptat, la quarta vegada que vaig a Florència, el darrer cop fa més de vint anys.
No sé perque no hi he tornat abans perquè en aquesta ciutat jo vaig ser molt feliç, suposo que em feia por descobrir que la tenia molt mitificada dels dies que hi vaig viure. Temia arribar i trobar-la molt diferent, potser no tant pels canvis soferts per la ciutat com pels que he sofert jo mateix. Però no ha estat així. Florència està igual que fa vint anys no ha canviat gaire.
Certament ha patit alguns canvis, el temps passa: ha millorat serveis, infraestructures, ha remodelat carrers i ha tallat al trànsit tot el centre, han augmentat considerablement els turistes i els preus dels monuments, hi ha més restaurants i cafeteries, més botigues...
Però Florència sempre serà Florència, ara ho sé. També sé que el que em va enamorar d'aquesta ciutat continua ben viu, el seu esperit està intacte, a pesar dels anys que han passat per ella i per mi.
Encara conserva aquell aire entre bohemi, distingit, provincià, elegant, sobri, impertinent, modest, presumptuós i fràgil.
Florència és plena de racons que amaguen sorpreses, d'edificis magestuosos, impressionants, d'art al carrer, de música, d'Italia, de bellesa, de mercats, d'esglésies, de placetes, de policies, de turistes, d'italians orgullosos de si mateixos, d'italianes espatarrants, de joies, de roba cara, de pasticcerie, de capuccinos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada