Vaig conèixer a la Lucy Honeychurch i la seva cosina Charlotte fa una pila d'anys, després de la meva tornada de Florència i des d'aquell dia que no m'han deixat mai perquè he rellegit amb elles i he patit amb elles una i una altra vegada els problemes de no tenir una habitació amb bona vista.
Aquests dies m'he retrobat un altre cop amb elles després d'uns mesos (no gaires) de no saber-ne res. Va ser una tarda, a la piazza della Signoria.
Aquests dies m'he retrobat un altre cop amb elles després d'uns mesos (no gaires) de no saber-ne res. Va ser una tarda, a la piazza della Signoria.
Em vaig seure una estona a les escales de la Loggia, al peu del David de Donatello, un David menys conegut que el de Miquel Àngel, però infinitament més bell per la forta expressivitat del cos decapitat caigut que als seus peus que entra amb contrast amb el David, de formes esbeltes i fràgils que té a una mà l'espasa i a l'altra el cap tallat.
Doncs això, estava assegut mirant la piazza quan, de sobte, veig aparèixer la Lucy que venia del carrer dels Uffizi. Portava unes postals a les mans i caminava abstreta observant la torre del palazzo Vecchio quan
"una cosa important va succeir. Dos italians es barallaven per un deute i es van atacar mutuament. Un d'ells va resultar ferit al pit amb una arma blanca. Va deixar anar un lament i es va girar cap a la Lucy amb una mirada intensa, com si volgués transmetre-li un missatge. Va obrir els llavis per donar-se'l i una glopada vermella va sorgir d'ells relliscant per la seva barbeta sense afeitar. Això va ser tot. Una multitud va sortir de la foscor. Varen apartar d'ella a l'home i el van portar a la font de Neptú. Es donava el cas que el senyor George Emerson es trobava a poques passes d'allà, mirant-la..."
Hi ha històries unides a ciutats i ciutats unides a històries. Florència ho està a moltes, però per mi la més important d'elles és la història de de la Lucy Honeychurch i de George Emerson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada