Ara sí, ara que el viatge s'ha acabat i torno a casa, a la realitat,
ara que l'he conegut i ha complert les espectatives que tenia sobre
ella, ara ja puc dir que sento nostàlgia de La Havana.
Quan
vaig arribar sentia com si ja la conegués, no era una ciutat
desconeguda, estranya per mi, al contrari, em sentia com a casa, em
sentia bé caminant pels seus carrers, per les seves places, sentint els
sons i sorolls intensos, les olors, els colors caiguts dels edificis
senyorials en runes, l'amabilitat de la gent que no té res però és feliç
i creu en el futur amb optimisme... I ara això queda lluny, massa
lluny, encara que restarà per sempre dins meu, en el meu record, en el
meu cor.
Però
també sento nostàlgia de tot Cuba, de tot el país, de totes les ciutats
i pobles que he visitat perquè Cuba no és solament La Havana, aquesta
ciutat és un petit reflex, de vegades distorsionat, de la realitat del
país. Un país de contrastos, de palaus i cases senyorials en runes
habitades per gent que no té res més que les esperances en un futur que
es tradueix en poder menjar cada dia, en aconseguir uns pocs pesos convertibles que es convertiran miraculosament en uns quants centenars de pesos nacionales
que els serviran tansols per sobreviure una setmana més, però tot i
això no es queixen, tenen un somriure feliç als llavis, un divertit ball
al cos i una melodia alegre per cantar i, a sobre, compartiran amb tu
de bona gana el poc que tenen, oferint-te la seva pobre llar plena de
colors vius i alegres, perquè com diuen "soy pobre, pero me gusta atender bien a los invitados".
Queden
tantes històries viscudes, tantes emocions, tants amics, tants records,
tants sentiments, que una vida no és suficient per viure-la a Cuba.
Cada
dia és una història, a cada minut una emoció, un gest, una paraula, una
mirada d'algú que passa al teu costat i el mires un segon i
descobreixes tota la força continguda d'aquell gest, aquella mirada, que
et desperta uns sentiments intensos dins teu:
una
dona amb una carta pel seu marit; una mare preocupada per la seva
filla; un nen feliç jugant a caniques al carrer; un noi amb el desig de
poder seure un dia en la terrassa d'un bar; una dona contenta de trobar
un barret de palla en un banc del parc; la pesca d'un peix; una queixa
perduda per no tenir llet; l'enyorança d'un fill emigrat a Miami; la
impotència de no poder viatjar; el noi que no sap com es corda el
cinturó de seguretat del cotxe; la casa sense aigua corrent però amb un
jardi ple de roses; la botiga buida; la senyora de la cartilla de
racionament; la jinetera que busca clients des del bar; els nois que
juguen a beisbol sense bat al mig del carrer; les cues per poder comprar
un gelat amb només un sabor per poder escollir; les dones que criden
divertides i coquetes quan els fas una fotografia; les noies amb els
seus uniformes infantils d'escola; el barber que talla els cabells al
carrer; la paradeta portàtil de sucs naturals; la senyora que ven
collars per poder menjar aquell dia; el pintor que celebra la venda d'un
quadre; la noia que somia viatjar a Barcelona; el noi que vol ser
català; el rom al carrer; les onades del Malecón; les esglèsies de
Camagüey; el carnaval de Morón; l'entrepà de rostit de porc d'una parada
de carrer; els cayos; la fastuositat del Ché a Villa Clara; l'elegància
de Trinidad; la barbaritat de Varadero; el viatge en el temps de
Viñales; l'afrancesament de Cienfuegos; la senzilleda de Sancti
Spiritus; la pobresa de Nuevitas; la prosperitat de Matanzas; el
fabricant d'autèntics puros havanos; l'artesà dels llibres; el doctor
interessat per la història cubana; el noi tímid que no gosa acostar-se;
l'avi de Càrdenas...
Tantes i
tantes històries que donarien per escriure un bloc sencer durant un any
per no oblidar-les mai, tot i que sé que això és impossible,
oblidar-les. Mai es pot oblidar una vida viscuda intensament durant
quinze dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada